Valldellou

Mirava aquesta foto tot de passada, quan, sol a casa, anava a regirar la tauleta de nit del pare. Estava en un marc antic de color verd fosc i sanefa daurada. I jo no hi parava mai atenció. No els vaig arribar a conèixer. Però avui finalment, l'he trobat al fons d'un calaix. I he pogut remirar-la entretingudament. Hi he descobert els protagonistes d'aquella història, que formava part del llegat de tradició oral que ens transmetia el pare:
"Havia plogut intensament tot el dia i alguns marges de l'hort s'havien esllavissat. El pare marxà ben de matí per reparar-los. Quan el capatàs va passar, la mare li va explicar que aquell dia, lo seu home no podria anar a treballar a casa de l'amo, que tot l'hort estava molt malmès i que ja hi podria comptar per a l'endemà. L'endemà el capatàs no va passar a cridar-lo, ni l'altre, ni mai més vaja. La mare que se'n va a casa del capatàs i entre dones ho intenten arreglar, queden que hi vagi el marit a parlar, com a disculpant-se i ja estarà tot arreglat. Però el pare en saber-ho es va enfadar molt i li va dir que no hi havia d'haver anat. En comptes d'anar a casa del capatàs, marxà cap a Barcelona i tornà als pocs dies, ja havia trobat feina i podia recollir-los a tots i emigrar del poble. Amb uns dotze anys arribava a Barcelona. Quin canvi! L'electricitat, les bombetes! Als pocs mesos, en una visita a Valldellou per les festes es va trobar el capatàs i el pare mirant-me a mi, va dir:-mira Joaquim, veus aquest senyor? doncs ja li pots donar les gràcies que si no fora per ell tu encara niries descalç i no duries aquestes sabates!" Costa imaginar el canvi que significà per a un noiet passar a viure a la ciutat, venint d'una casa de poble sense vidres, sense electricitat ni gas, sense aigua corrent. La "comuna" anava a parar directament al galliner del pati del darrera.
La meva primera visita a Valldellou seria uns trenta anys després d'aquests fets. Jo en tenia uns vuit. No sabia què era Aragó ni què era la Franja. Però va ser com anar a Valls, tothom parlava català. Tothom excepte la família que regentava el servei de la centraleta del telèfon. Però no els vaig arribar a conèixer. Només recordo el contacte amb uns vuit nens si fa no fa de la meva edat. En aquest primer viatge, vaig acompanyar el pare per recollir algunes pertinències, ja que cedia la seva part de la casa, rebuda en herència, a una de les germanes. No deuria haver canviat massa encara. De fet tinc un record emocionant d'aquell viatge. La casa era una de les típiques cases de poble de gent humil, per no dir pobres. Ens hi vam quedar a dormir una nit. Els petits porticons de les finestres es desplaçaven lateralment per deixar passar la llum i l'aire (no tenien vidre) .Tancats, deixaven passar, per les petites esquerdes o imperfeccions de les fustes envellides, els primers raigs de sol nítids i intensos. Els contemplava des d'un llit antic, ample, amb llençols de fil, acartronats però acollidors. Encara els enyoro. Tenia una sensació estranya. Una quietud, una placidesa. Segur que encara deuria cantar algun gall. Un record com si hagués viatjat en el temps fins a uns segles abans dels que estava vivint realment. El "ciller" (celler) era excavat a la terra, com de terra eren les escales que hi baixaven. El meu pare hi volgué baixar abans d'acomiadar-se de la casa. També vam anar a la font, jo dalt del ruc, crec que era de "lo tio Perelló". Recordo una mica de por. En tornar per un camí no habitual, em van dir: ara agafa't, que quan el ruquet va per un camí que no coneix i troba un lloc estrany (era un petit marge) fa un salt per superar-lo. Va fer un bot que quasi que em tira. Em fa il·lusió pensar que el pare m'hi dugué per deixar-me compartir aquell comiat que anava a fer d'una vida tant diferent. Després arribaren els cotxes. Potser no sabré mai on era aquell hortet familiar de la història. L'única germana que queda viva del pare ja és molt gran. El que si vaig trobar era una "escriptura" de pagament de diners a compte de l'expropiació d'un terreny (podria ser l'hort) on s'anava a construir el pantà de Santa Anna. La vaig desar. He llençat alguns records materials. Calia fer-ho. Però aquest no. No pel valor sentimental, pel possible valor històric. Va ser una indemnització vergonyosa. Per petita que fos la terra. Potser algun dia, algú emprengui una "associació de damnificats per la construcció de pantans" i es pugui obtenir una compensació honrosa. El meu germà també va fer un viatge amb el pare. "No hi ha espectacle més trist que l'avenç de l'aigua pujant pel carrer d'un poble que ha quedat deshabitat per la construcció d'un pantà." Però no he trobat el nom poble que va quedar sota les aigües. Potser només eren quatre cases.